runas... veya còm tots se mofavan del seu fervor quan ell tornava a edificar la casa de Deu, pedra per pedra... veya còm, ja adobada l'esglesia, prenían aquell miracle del cel per malas arts del dimoni... veya després als rústechs feligresos còm s'estemordían, quan, revestit ab els sagrats ornaments a peu d'altar, els feya caure de genolls a terra, mirantlos a la cara com un Deu ofès.
Però aquesta corrúa de visions acongoixosas se va esvahir un moment quan l'avia va acostarse al llit arrossegant un canalobre vell, dels entafurats per las golfas de la rectoría. La pobra dona'l va deixar a la dreta del capçal, y desseguit sen va anar a cercarne un altre, que va posar al cantó esquer. Després, els dos que restavan, els va plantar cap als peus, un a cada part de llit.
La jaya hi posava tota la paciencia y tot el seny, en repartir els canalobres a la mateixa distancia l'un de l'altre, ni més ensá ni més enllá, ni massa aprop ni massa lluny, com si guarnís un altar
