llas malas ánimas! Que's mofessin d'ell, ja'ls ho perdonava, els ho perdonava de tot cor... Però... ¡voler riure ab el Sagrament! ¡Voler escarnir el Cos del Christ! ¿Hont s'es vist sacrilegi com aquet?...
Tot fent aquets pensaments, que li torturavan l'ánima, el capellá corría, corría tant com podía, estirant l'euga pel ronçal. Per la celistia esblaymada que començava a néixer al cel, coneixía que l'aubada no era lluny, y tenía por, una por mortal, de trobarse per aquells cimals malehits ab claror de día. Solament de pensar que, quan passés per las casas del Serrat, la gent potser ja correría per allá y se'l mirarían entre riallas y improperis, li feya pujar una cremor a las galtas que l'abrusava com un tió de foc...
Y la vergonya que sentía no la sentía pas per ell, pobre sacerdot sense ventura, sinó pel Santíssim Sagrament que duya a sobre. Per això corría desesperat envers el sot, perquè li semblava que
