nían, pujavan y baixavan, s'amagavan y tornavan a surtir, fent sempre ballarugas devant dels ulls... «¡Calla! Això es que soch mort... —deya allavoras:— mort y enterrat... y aquestas llumenetas deuhen ser els fochs follets que saltironan pel cementiri.» Però desseguida replicava: «No, això no pot pas ser; perquè, si fos colgat al fossar, no sentiría, com ara sento, que va plovent sobre meu...» Y de que rebía la pluja no podía pas dubtarne... Una per una, haguera pogut comptar las gotas que'm queyan demunt del cap. Mes ¿què deuría passar allavoras que'ls llumets anavan venint, venint, com si volguessin tocarme? Tant y tant se varen atansar que vaig veure que no eran pas fochs follets. Eran gresols, els gresols que duyan a la má'ls jayos pera venirme a assistir. De primer no vaig entendre ben bé lo que feyan forfollant pel llit y regirant el tapall; però després ja començava a capir que lo que volían era agafar entre tots dos las voras del llençol pera mudarme de
Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/215
Aquesta pàgina ha estat validada.
