Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/209

Hi havía nits que, rendida de fadiga, la jaya's deixava anar demunt del jaç, y encara no havía tingut temps d'aclucar l'ull que ja li començavan a caure gotas a sobre'l cap. «¡Deu meu, Senyor, assistíume!», clamava la pobra vella, tot aixecantse. Y, mentres s'encaminava al passadiç ab el llumet a la má, s'aturava tot d'una al peu de la porta, perquè li semblava sentir que també queyan gotas dins del recambró. Y, com qu'al recambró hi havía desada la pobresa de la roba, corría a trèurela del caixabanch, per por de que's mullés, de que's florís. Allavors penjava'l llum d'una estaca y's posava a arramassar las peças... Però, aixís que tenía la robeta als braços pera traginarla a un altre lloch, s'adonava tot d'un plegat de que també plovía a la porxada... y, com qu'allí hi tenían la mica de mestall per l'any, la dona ja no sabía per quín cap girarse ni lo que calía salvar primer. ¡Allò era un matament... una congoixa, semblant a l'agonía de la mort!