grau del cingle, va desaparèixer tot d'un plegat, sense deixar rastre ni senyal de si allò eran bosquerols o eran ovellas. Allavoras els dos vellets varen acabar de perdre la paciencia. Tan resignats y quietons com eran de costum, aquell diumenge feyan cara d'amohinats y concirosos, lo mateix que si tinguessin por d'alguna cosa negra qu'hagués de succehir. Com ánimas en pena, anavan fent camins de la sagristía a l'esglesia, de l'esglesia al cementiri, del cementiri als caminals...
—Repapiejan, els pobres vells... repapiejan... —deya entre dents mossen Llátzer.
Però, al cap y a la fi, el posat intranquil dels jayos va acabar per ferli angunia, perqué, acostumat com estava a vèurels sempre tan confiats, sense posarse per res cap pedra al fetge, no sen sabía avenir, de trobarlos ara tan plens