bona estona als dos vellets, tot sorprès, tot alarmat, més aviat pels posats de desolació que feyan que per las paraulas tristas que mormolavan. May com alashoras, may, se li havían aparentat tan abatuts y al mateix temps tan apesarats. Ells, que may se trasbalsavan per res del món, ara semblava que's consumissin anguniosos —¿Que no veyeu que fa una matinada tan crúa?... Deurán esperar el derrer moment... —va dir amorós el rector pera donarlos esperanças.— Tornèu a senyalar a missa un ratet... ¿sentiu?... y desprès tocarèu la rematada... Deu no ho vol pas, que pensem mal abans d'hora, ni que desesperem de lo que té de venir.
Ple d'humilitat, el jayo se va tornar a posar a estirar la corda ab tot el dalit que va poder ...Nanch...nanch... nanch... Mentrestant la vella anava y venía, desficiosa; entrava a l'esglesia, surtía al defora, mirava cap a l'Uyá, mirava cap a la Rovira, frisant pera veure l'arribada dels bosquerols. Però entre'l temps,
