ab prou feynas y dolors donava unas quantas passas, ara cap a dins de l'esglesia, ara cap a fòra'l porxo, ara cap a sota'l chor. Després, un cop s'havía revingut un xich, se tornava a posar a tocar ab tant dalit com podía, deturantse a estonas y parant l'orella de tant en tant pera veure si sentía las batalladas. Mes, com qu'era tan xaruch y ja sordejava bona cosa, no arribava a distingir ben bé'l sò y no sabía del cert si tocava o no tocava. «¡Válgam Deu de la Creu! Potser no'm faig sentir...» barbotejava'l vell, tot concirós.
El fet era que, després de tanta estona de senyalar a missa, encara no havía comparegut cap bosquerol ni bosquerola. «Potser no toco com cal y no'm senten els vehins...» tornava a mormolar el jayo. Fins que, pera surtir de dubtes, va encaminarse cap al defora a preguntarho a la Mariagna, que, tot y aixafadota com estava, no era tan dura d'orella com era ell —¿Que no se sent la campana, Mariagna?
