Com més anava, més acompassats y cançoners eran els tochs, igual que si las mans que feyan moure la corda, tremolosas ja de sí, acabessin de perdre l'habilior... Naaanch... naanch... naaanch...
Per las afraus y las timberas dels sots las batalladas s'hi arrossegavan ab gansería, com si no gosessin a enfilarse rostos amunt ni trucar com sempre a la porta de las casas ensopidas, ab aquella cançó de cada festa: ¡Baixa, vehí... la missa a ohî... baixa vehí...! Era tan espessa la boyra, aquella matinada, era tan espessa y freda... que talment semblava que la gelor humida que surava arreu hagués glaçat la veu de las campanas
El jayo, tan sofert y tot com era, de tant en tant havía de deixar anar la corda pera fregarse las mans, que se li quedavan balbas. «¡Bona entrada d'hivern!... —deya entre dents. —¡Bona entrada d'hivern ens do'l Senyor!...» —Y, a fi de desentumirse'ls peus, que també se li enravenavan a correcuyta,
