que va convertir en llum las tenebras... jo't mano, mal esperit, que surtis fòra l'esglesia!
La bagaça, esdevinguda groga com la cera, va trontollarse tot d'una, com si la testa li brandés, ferida pel conjur del sacerdot. Semblava una fera acorralada que no sapigués per hont anar, per hont fugir... En aquell instant de mortal angoixa va aixecar els ulls envers els homes qu'havía conegut a l'hostalet, com si demanés per caritat una engruna de defensa. Va dirigir la vista al Bepus de l'Uyá, però'l Bepus de l'Uyá va fer el distret. Va mirar al Cosme de la Rovira, y el Cosme de la Rovira va acotar el cap. Va llençar una mirada desesperada a l'hereu de càl Janet, y l'hereu de câl Janet va fer veure que no ho veya.
Allavors, la meuca, ab pas trontollós, com si li manqués la terra sota'ls peus, va començar a anársen esglesia avall, esglesia avall... Però encara no havía arribat fins a la porta, quan el capellá li va fer un crit: