un silenci de fossar. Ningú gosava alenar, ningú gosava alçar els ulls. Però, lo que's callavan els bosquerols, prou ho va donar a entendre la bagaça quan, aixecantse de terra, va estirar el cos, engallada com volguent dir: «Sí, qu'ho soch.» Allavors totas las ánimas negras dels bosquerols varen fer un bot d'alegría, perquè van creure arribat l'instant del deslliurament. Semblava que totas s'ajuntessin ab el mal esperit y l'atiessin a soterrar al capellá. Però'l capellá s'aguantava més altívol, més sever, més majestuós que may.
—¿Es a dir, —seguía dihent— es a dir que tu ets la dona de damnació que jo he convidat a penitencia y m'ha respost ab mofas y mentidas? ¿Es a dir que tu ets la dona del pecat mortal, qu'enmalalteixes els cossos per'llá hont passas y matas las ánimas per sempre més? ¿Es a dir que tu ets el diable? ¿Es a dir que tu ets la carn?
La meuca, a cada pregunta, anava rebenxinantse, rebenxinantse, tota dreta,
