podían saberho pas del cert, perquè al dimoni no més l'havían vist, entre las ombras de la nit, en imatge de boch banyut o de gat negre, però en figura de dona no l'havían contemplat may. Però, ben mirat tot, prou qu'ho devía ser quan tanta temença feya al capellá. Ara, ara sen trauría l'aygua clara, de tot aquet misteri... Si aquella dona era'l mal esperit, ¿quí millor qu'ella pera deslliurarlos de la tiranía del rector? Ja feya massa temps que durava'l ser esclaus d'aquell capellá, que's valía de la missa, del cálzer, de la patena y dels ornaments sagrats pera ferlos tremolar y ferse obehir com si fos el mateix Deu. Ara tot això ja era acabat, perquè la bagaça, el mal esperit, fora la seva defensa, la seva salvació...
En tots aquets mals pensaments estavan enfonzats els feligresos, quan el sacerdot, sever y altívol com l'estatua del Deu ofès, va girarse de cara al poble pera posarse a fer el sermó
—«¡Oh gent desventurada! —va començar
