el jayo? Sí que l'es, ¡mal llampus! ¡Sí que l'es!» Y, quan va ser vespre, ho va contar a la gent de casa, aplegada a la vora de la llar, cadascú ab son plat de trumfas aixafadas.
—No ho creuríau pas... Avuy, entre els matolls més alts de Brera, m'ha semblat veure a l'Aleix.. —¿Vols dir? —li va respondre ab ayres d'incredulitat l'avi Sunyer.
—¡Y ca! —va afegir el pubill.
—¡No pot pas esser! —varen recalcar els demés.
Y tant varen dir, tant varen dir, qu'al últim va pensar el pastor: «Potser sí, qu'ho has somiat...»
Però lo bo va ser que, un altre día, a ne 'l porquerol del Malarich també li va semblar llucar al jayo pels encontorns del serrat de Puiggraciós. Y l'endemá ja no varen ser ni dos ni tres, sinó qui—sap—los, els que 'l varen veure en llochs diferents.
—Jo avuy el som vist sota las feixas del Lladonell, —deya en Pau Bojet a uns
