pas las altras donas del sots! Eran tan negras totas, y tan lletjas, y tan secas, que la Rodassocas semblava un sol al costat seu. Ni las moças més jovas y més polidas sabían cossarse com ella's cossava, ni remenar el cos com ella'l movía, ni posarse al cap, en comptes del caputxot, un mocadoret com el qu'ella duya, tan petit, petit, y tan cargoladet a la lligada, que per devant deixava veure tota la clenxa partida, y per derrera las trenas de color encès.
No era pas gens estrany, ab tot això, que per l'espessa testa dels montanyenchs s'hi passejés día y nit la figura blancaça y roja de la bagaça. Hi havía feixinaire de l'Ensulcida que, quan estava segur de que no'l podían veure dins la pineda ni pilers ni llenyatayres, s'asseya quietó al peu d'una soca y, treyentse la bossa de la faixa, se posava a comptar els diners, pera veure si'n tenía prou pera anar a l'ermita a convidar a la Rodassocas. O de vegadas era un pastor que, desvetllantse tot d'un plegat
