la seva execració. Després de las amenaças a tall d'enutjat profeta, venía la debilesa, venía'l defalliment. Y mossen Llátzer passava días y més días sense esma, sense dalit, com aclaparat pel terror dels propis renys.
En aquells instants de suprem decandiment era quan el capellá hauría pres á genollons els consols dels vells sirvents. Veure una llágrima dels seus ulls, sentir un sospir dels seus llavis... Però ells, cá... Sempre callats, sempre respectuosos, sempre plens de cerimonias, responían a las exclamacions de mossen Llátzer com aquell que diu amen acabada una oració.
—¡Ja ho veyeu, lo que'm passa! ¡Ja ho veyeu! —exclamava'l rector, ab las mans al cap.
—Sí, missenyor, —per tota resposta feyan ells ab un to humil, però esvahit, boyrós, com si tinguessin l'ánima a un miler de lleguas lluny.
El rector de cap manera sabía resignarshi, a la reverencia glaçada d'aquells
