m'aixeco, un dia va arribar a un gran convent de monjas, tot demanant caritat per amor de Deu.
El pobre baylet va restar com encantat devant d'aquell inmens caseriu monacal, quasi gran com una vila y ab més ayres de palau que de convent. Venint com venía d'uns cataus mitj enrunats, ab prou feynas sen sabía avenir, d'aquells carrers d'hostalets, de corrals, de cellers y conrerías, tan nèts, tan amples, tan assoleyats, que donavan la volta a la clausura. Però lo qu'encara'l va maravellar més que tot, va ser veure passar pel claustre gran a la Mare Abadessa, seguida de las monjas, superba, majestuosa, com una reyna triomfant voltada d'una cort de princesas blancas. El pobriçó no tenía prou ulls pera admirar aquell bé de Deu...
Com que ja era un minyó espigat y feya un posat tan místich, tan benigne, al convent li varen dir si volía quedarse, que cabalment els mancava un noy pera ajudar als hortolans. El xicot va dir que
