Però la gent se va escórrer per'quí, per'llí, aixís que va veure al capellá esperitat. Els uns giravan cúa cap a l'absis; els altres se ficavan a l'esglesia, tot fent l'orni. N'hi havía que giravan el cap pera excusar el bon-día al rector nou... Alguns se'l miravan ab una expressió dubtosa, mitj mofetas, mitj babaus... Mossen Llátzer va passar de llarch, y, ofegant a viva força l'ira santa que li inflamava'l cor, sols mormolava entre dents: «¡Mala nissaga!» Va penetrar a l'esglesia, va atravessar la nau, va ficarse a la sagristía, fent sempre esforços pera apayvagar l'esvalot d'indignació que li sotragava l'ánima.
—No es pas pietat, —deya entre sí, —no es pas misericordia, lo que li cal a n'aquesta gent, més aspra que'ls terrossos, més negra y traydora que la nit... Es l'espectacle dels cástichs, la predicació de las eternas penas, lo que'ls ha de
