Las esperanças de redempció se li havían fos tot d'un plegat, com si s'haguessin enfonzat a sota terra. L'ánima esquerpa dels rústechs feligresos se li acabava de despullar a devant seu, en tota sa nuesa bonyeguda y feréstega. Ell havía somiat qu'eran fantasmas tristoys que caminavan d'esma a l'ombra de las boscurias, tan incapaços de fer bé com de fer mal... Però ara veya qu'allò era somnis, no més que somnis... Ara veya que, tot y sent enzas dormilegas, covavan el pecat sota la sòn. Feyan el mal a la quieta, mitj desperts, mitj adormits, sense fressa, sense escándol... Feyan el mal que podían, sempre que'l mal no'ls inquietés massa ni'ls torbés l'ensopiment en que vivían engorronits... ¡Mala nissaga! ¡Mala nissaga!
Allavors mossen Llátzer va presentarse devant dels bosquerols, ab posat sever, ab gestos de profeta santament irat, disposat a avergonyirlos, a execrarlos, a fuetejarlos la cara ab dicteris que condemnessin tanta iniquitat, tanta miseria!
