repolits, se'ls aixecavan devant dels ulls com una befa, un escarnot. Temple, rectoría, horta, camins, trumfavan joyosos y somreyan; y, com més somreyan y trumfavan, més rabia'ls feyan y més neguit, y fins els semblava que tot plegat se mofés d'ells y els digués, fentlos ganyotas: «¡Ela, ela! ¡els feligresos! ¿Oy qu'us pensavau que sense la vostra ajuda no podríam tornar a alçar el cap? Donchs ja ho veyeu... No us hem hagut de menester gota ni mica. El rector nou, qu'es un sant home, ens ha reviscolat, tot sol, ¡tot sol! ¿Què us en sembla, què us en sembla?»
Y els rústechs feligresos, ab aquellas cavil·lacions de malpensat que'ls rodavan pel cap espès, com ombras enfurismadas, s'anavan embutint, embutint a marxas doblas. Se creyan humiliats, se creyan escarnits, y era tan gran la quimera que portavan dintre, que, al capdevall, tota la tirria covada contra'l capellá'ls va surtir pels ulls y per la boca.
—¡Mira'l fotxut del rector, —deya l'un,
