avis, com havían fet tots els passats, desde las centurias més llunyanas. No hi havía més remey... Allò era com el curs dels astres, com els cambis de la terra, qu'un no s'hi pot revoltar. Havían d'ajupirse a las batalladas del cloquer com s'ajupían al sol y a la serena, a la pluja y al bon temps, a l'ombra y a la claror. No hi havía més remey... No's podía replicar... Per això, tot devallant cap a l'esglesia, passavan concirosos arran de las boscurias, rebechs per dins, humils per fora, com a moltons forçats a fer sa vía sota las vergaçadas d'un pastor ferreny. Anavan pas a pas, però caminavan... ¡Au, au, au! Ab la caputxa al cap o ab el gambeto a las espatllas, semblavan ánimas en pena que, tretas dels llims a viva força, estessin condemnadas a marxar per una ruta temuda, de bon grat o de mal grat...
Els primers bosquerols que, tot tau
