Pàgina:Els Sots Feréstechs (1902).djvu/121

feligresos en aquets dubtes plens d'angunia, rumiant què farem, què direm... tot d'una va parar el tritlleig desesperat y's va posar la campana grossa a senyalar a missa pausadament: ¡Nanch... nanch... nanch...! Allavoras bosquerols y bosquerolas ja no van roncejar més, y, com acatant una ordre severa de las que no's torcen ni's poden contradir, tot moixos y resignats, van disposarse a baixar al sot, vulguis no vulguis. Els homes, com si anessin d'esma, despenjavan de las estacas las mantas y els gambetos, y las donas treyan las caputxas dels caixabanchs. No hi havía més remey... Aquells tres tochs cançoners y acompassats eran el manament obehit de pares a fills per tots els sigles. No hi havía més remey... Calía acotar el cap y resignarse y empendre'l camí rostos avall. Més qu'a la veu de Deu, tramesa pel ressò de la campana, obehían a la lley de las costums eternas, heretada de las vellas generacions. Feyan com havían fet els pares, com havían fet els