durable, els bosquerols no sabían pas què fer ni quín determini pendre. Feya tant temps que no havían posat els peus a la parroquia, que'ls recava de baixarhi. Desde'l día en que'l rector nou els havía congregat al cementiri pera predicarlos l'obra santa d'adobar l'esglesia, que ningú s'havía deixat veure per'llí aprop. Si havían d'atravessar el terme, abans de passar per la rectoría, més s'estimavan fer marrada trencant pels pendiços de càn Sunyer o dar la volta pel peu del cingle. Tot era per por de no toparse ab aquell capellá esperitat que'ls volía fer somoure y bellugarse y caminar y arrencarlos a la quietut de las montanyas dormilegas. ¡Y vès quína pena, vès quína vergonya no feya ara d'haver de tornar a l'esglesia, tota apariada de fresch, sense qu'a n'ells se'ls en degués grat ni gracia! ¡Vès quínas bavarotas no'ls faría'l rector nou, com volguent dir que pera res li havía calgut cap ajuda dels vehins!
Però veusaquí que, mentre estavan els
