Després, l'alegra cridoria trescava amunt, ben amunt, enfilantse cap als cingles, als turons y als espadats, fins a coronar ab sorolls de joya tot el cèrcol de montanyas negras qu'emparedavan el sot. Y quan la remor de vida va arribar a ran de las casetas mitj enrunadas que componían el vehinat, a tothom feya estranyesa'l bell brugit. La gent s'estirava de braços y's fregava'ls ulls, com difunts que's desvetllessin alsentir la trompeta del Judici.
L'avia de càn Pugna mormolava, tot parant l'orella:
—No sé si desvariejo o somío... però'm sembla que tocan a l'esglesia.
A l'altra banda del sot, la porquerola de la Rovira cridava tota estranyada: —¿No ohiu, nostramo, no ohiu? ¿No ohiu com sonan campanas?...
El cego de l'Uyá treya'l cap a la finestra pera sentir millor el tritlleig.
Anguniats per aquell toch desficiós que feya com si pregonés a correcuyta la resurrecció de la carn y la vida per-
