va per tots indrets, fins a ferse entendre al cap d'enllá de las timberas y al fondo més fondo dels avenchs. Cada toch acompassat de la campana major era com una alenada de vida, tebia, suau, amorosa, qu'anés desglaçant a poch a poch l'ensopiment de las nits eternas.
Però això encara no componía res per lo que va fer la campana xica... perquè, tan bon punt va començar la cridoria alegroya del tritlleig, allavoras sí, que tot va aixeribirse ben depressa. L'herbey emperesit, que fistonava'ls reguerots, se deixondía de sobte, espolsantse las gotas de rosada. De las verdiças n'eixían els aucells a munions, tot xisclant y xiuxiuejant, aturullats pel baladreig del cloquer. Per l'espessor de las boscurias tristas, mortas de sòn y de fret, s'hi entafuravan els repichs bellugadiços, fregantse pels arbres y pessigollant las fullas, com si, a copia de refrechs y pessigollas, volguessin desentumir l'arrauliment de las socas balbas y dels brancatges emboyrats.
