els esgrahons del cloquer. —Jo mateix las vull tocar... Jo las hi faré dir lo qu'han de dir..
Y, tot enfilantse escala amunt, il·luminat, transfigurat com en un rapte d'inspiració, anava mormolant tot baix: «¡Massa temps han restat mudas, las pobras campanas! Ara, al recobrar la veu, han de rompre a parlar ab sons triomfals... han d'entonar un cant de gloria may sentit... una cosa d'aleluya que sigui himne d'alabança al Senyor per haverme permès edificar l'esglesia... y un crit sorollós de desvetllament pera 'ls bosquerols adormits...»
Y, tras, tras, va arribar a dalt de tot de l'escala, mentres el jayo devallava, humil. Al trobarse dins del campanar, lo primer que va fer el rector va ser persignarse pera que Deu l'il·luminés. Després... s'agafava ab ardiment a la corda de la campana major... y al veure que,
