vèurens s'alsà de la cadira en que estaba asseguda, aprop de la finestra.
—Bon dia, senyoreta, li va dir Holmes, ab tota amabilitat. Me dich Sherlock Holmes, y aquest senyor es el doctor Watson, íntim amich meu y associat, davant del que vostè pot parlar ab tota llibertat y franquesa, com ab mi mateix.
M'alegro de que la portera, senyora Hudson, hagi tingut la bona idea d'encendre
foch. Tingui la bondat de acostarshi, senyoreta, y vaig a encarregar que li sia
preparada una tassa de cafè ben calent, perquè veig que està tremolant de fret.
—No es pas el fret, senyor Holmes, lo que'm fa tremolar d'aquesta manera!...— va dir la senyoreta vestida de negre, ab veu feble y alterada, tot asseientse a la vora del foch.
—Donchs que es lo que la fa tremolar?...
—La por!... la por!..., o, més ben dit, l'horror!... Estich horroritsada!... Oh!... senyor Holmes!... Si vosté ho sapigués!...
Al dir aquestes paraules, va alsar el vel espès que la cubria, y'ns vàrem convence, al contemplar el seu rostre, de que's trovava en un estat d'agitació que feia llàstima. Les seves faccions estaven desencaixades, el cútis esgrogueit tirant
a vert, els ulls inquiets, espantats y fora
Pàgina:Els Mestres Contistes - Volum 2 (1909).djvu/9
Aquesta pàgina ha estat revisada.
