— Jo no sé pas quin es, senyor Holmes el seu mètode de deducció, però tot lo que m'ha dit es veritat. He sortit de casa abans de las sis, he arribat a Leatherhead, a un quart de set, y he prés el primer tren de Londres, arribant a las set a la estació de Waterloo. Però jo ja no puch aguantar més!... Jo'm tornaré boja, si aixó continua! No tinch ningú a qui dirigirme, ningú, absolutament ningú, y la sola persona que s'interessa per mi, pot fer molt poch, a favor meu, en aquesta ocasió. Com que he sentit parlar tant de vosté, senyor Holmes, per la senyora Farintosh, una amiga meva, a qui vostè va aconsellar en una circunstancia molt difícil, per ella he sapigut la seva direcció. Oh! senyor!... no'm desampari, vegi si pot aclarir aquest misteri horrorós que'm martiritza!... Veritat, que farà tot lo que pugui?... Jo, ara com ara, no podré pagarlo com vosté's mereix, però, d'aqui a un o dos mesos, seré casada, podré disposar de lo meu y aleshores, se podrà convence de que jo no soch desagraida.
—Farintosh?... va dir en Holmes, obrint un calaix y repassant els fulls manuscrits d'una llibreta — Ah! si ja me'n recordo! .. ja ho crech!... El famós assumpto de la tiara d'ópals. Això no es del seu temps Watson, va dirme. — Ales-
Pàgina:Els Mestres Contistes - Volum 2 (1909).djvu/11
Aquesta pàgina ha estat revisada.
