La muller del potentat
a casa l'Agnès ha entrat
fa poca estona.
—Per el fill que haig de tenir
el niuet has de guarnir,
bona minyona.
De ta rara habilitat
moltes proves m'han donat
ja tes companyes:
fes-me puntes i entredós
per adornar el fill hermós
de mes entranyes.
Amb mon or podràs minvar
la pobresa que en ta llar
la set revela.—
L'Agnès en oir això
sent una mortal fredor
que el cor li gela.
I es mira la post del pà
i n'hi un sol moç ni veu ja
i dubta encara:
veu uns ulls en la foscor
buits de llum i plens de plor:
els de sa mare.
—Mare meva,—diu amb fe,—
sols per vos treballaré,
que el cor em sobra.
Tinc d'ofegar mos fatics,
tinc de fer puntes pels rics
perquè sóc pobre.
Treballant sense repòs
va fent puntes i entredós,
sempre treballa.
Quan algú li diu:—Què fas?—
diu amb veu freda com glaç:
—Faig ma mortalla!—
La grogor va prenent peu
en ses galtetes de neu
que enveja el marbre:
és tarongina d'amor
i quan grogueixi la flor
caurà de l'arbre.
Dia i nit ha treballat
i ja la feina ha acabat
per la senyora.
Treballant de dia i nit
ha deixat el niu guarnit
la cosidora.
A bateig van repicant:
els veïns a veure'l van
tots a la porta:
el toc de morts els sorpren
i pel veïnat van dient:
—L'Agnès és morta.—
Pobre màrtir de l'amor,
ja del Cel Nostre Senyor
la porta li obre,
ja no tindrà més fatics
ni farà puntes pels rics,
que ja no és pobre..!
Manel Ribot i Serra
