Aquesta pàgina ha estat revisada.
El Baró. — Prefereixo cent vegades el caracter de la seva neboda.
(Un i altre s'alcen, i al veure reaparèixer en Llimoneta volen pagar. El Baró ho consegueix: l'Evarist el regracía en veu baixa. En Llimoneta, amb les taces i els diners, s'entorna a l'establiment, i mentrestant l'especier remena més i més.)
Evarist. — Cert, sí... La neboda es molt corrent. (Apart.) No voldria pas que aquest me la disputés.
El Comte (cridant). — Don Timoteu!
Timoteu. — Què se li ofereix?
El Comte. — Que aqueix morter m'amoïna.
Timoteu (molent). — Perdoni...
El Comte. — No puc llegir: m'aixorda.
Timoteu (afegint-hi farina i tornant a moldre). —Perdoni: aviat acabaré.
Crispí (treballant i rient). — Tu, Coronat: que
no ho sabs?
Coronat. — Què, mestre Crispí?
Crispí (picant fort el cuiro). — Que l senyor
comte no vol que s piqui.
El Comte. — Dimoni, que impertinents! A veure quan acabareu, aquest matí!
Crispí. — Missenyor: no veu què faig?
El Comte (amd desdeny). — Què feu?
Crispí. — Li poso mitges-soles a les sabates velles.
El Comte. — Calla, llengut! (Torna a llegir.)
Crispí (picant i rient a l'hora que en Timoteu repica). — Coronat!
