SUSAGNA.- Ah! Es vostè, senyoreta?
CANDIDA.- Bon dia, Susagna. Què m diu de bo?
SUSAGNA.- Miri, anem fent. Si vol seure una mica... (Oferint-li una cadira.)
CANDIDA.- I vostè?
SUSAGNA.- Jo? Ja n pendré una altra. (Ne treu una de la botiga.) Segui, segui en aquesta, que estarà millor.
CANDIDA.- Segui vostè també, i no s destorbi per mi, si vol treballar. (S'asseu.)
SUSAGNA.- No s dóna a menos de fer-me companyia, la senyoreta? (Asseient-se també.) Oh! Vostè sí que prou que s veu que n ve de mena! Els senyors de debò no desprecien a ningú, mentres que aquests infeliços d'aquí gasten un urc tots, començant per la Janeta! (Pren una cofia del cistell i s posa a cusir.)
CANDIDA.- A proposit d'aqueixa noia: ha vist que parlava amb D. Evarist?
SUSAGNA.- Si ho he vist, diu? I com!
CANDIDA.- Una bona estona, veritat?
SUSAGNA.- I sab després què ha succeit? Quin escandol hi ha hagut!
CANDIDA.- He sentit crits, una baralla. M'han dit que en Coronat i en Crispí volien pegar-se.
SUSAGNA.- Afiguri-s, per ella, per aquell pendó, per aquella joia!
CANDIDA.- Però, per què això?
SUSAGNA.- Per gelosia d'ells a D. Evarist.
