Aquesta pàgina ha estat revisada.
Evarist. — Ja pot suposar que no l'he comprat pas per mi.
Susagna. — A la senyoreta Candida?
Evarist (apart). — Ja es un poc massa tafanera aquesta dòna! (Alt.) Per què suposa que l vui donar a la senyoreta Candida? Veiam.
Susagna. — Perquè he vist que se li havia trencat el seu.
Evarist. — No, no; no ho encerta pas.
Susagna (asseient-se i tornant a la feina). — Bé, bé: expliqui-ho a una altra això. A mi què se m'endóna!
Evarist (anant-sen a trobar la Janeta; apart). — Tant se li endóna, però ben bé volia saber-ho... A Salamanca.
Candida (guaitant mig amagada i apart). — Secrets amb la Susagna? Si pogués saber què li ha dit!
Evarist. — Janeta?
Janeta (sense deixar la cadira ni la feina). — Senyor?
Evarist. — Si volgués fer-me un favor...
Janeta. — Què diu, ara? Mani, que aquí estic per servir-lo.
Evarist. — Sé que la senyoreta Candida se l'estima molt a vostè.
Janeta. — Sí: crec que m porta voluntat.
Evarist. — Fins m'ha demanat que jo m'interessi per vostè amb el seu germà.
Janeta (filant i amb tristesa). — Ai! Si vostè sapigués la meva dissort! Vaig quedar sense
