Tement, però, no m'heu bé entès encara,
— car sent més del que parla una donzella —
us voldria retindre un o dos mesos
ans d'ariscâ-us per mi. Puc ensenyar-vos
d'escollir; més llavors, fóra perjura.
Culpeu-ne els vostres ulls que m'han torbada,
i en dues parts em tenen dividida :
la meitat de mi és vostra, i l'altra… vostra.
Diria meva, mes en dir que és meva,
vostra és llavores, com ho só jo tota.
O temps malignes, en què es posa barra
entre el que és propietari i sos béns propis ;
i, així, encar que só vostra, no só vostra.
Vist això, que se'n vagi la fortuna
a l'infern i no jo. Si massa parlo,
és que voldria entrebancar la marxa
del temps, i anâ estirant-lo, per tenir-vos
aquí sense elegir.
Cal que elegeixi ;
car sentir el que sento és un suplici.
Dieu suplici? Confesseu, llavores,
que en vostre amor s'hi aplega traïdoria.
No cap, més que l'horrible malfiança
que em fa temer que el goig d'amor no arribi.
