de boda, ja mai més, amb cap donzella;
i per últim,
si em falla en mon triatge la fortuna,
deuré deixar-vos a l'instant i anar-me'n.
Aquests tres manaments són els que juren
els que, pobra de mi, per mi s'arrisquen.
M'ho tinc dit ; i ara, sort per l'esperança
del cor meu ! — Or, argent i plom innoble.
«El qui m'esculli tot deurà a l'atzar donar-ho».
Prou seràs més bonic quan jo m'hi arrisqui.
Què diu l'àuria caixeta? Ah ! Vegem-ho :
«El qui m'esculli haurà ço que molts homs de-
sitgen».
«Molts homs desitgen»… Aquest «molts» ¡pot
ésser
la munió que escull sols de vista,
sens veure-hi més del que l'ull boig li ensenya ;
que no escorcolla el dins, ans com falzia,
nia en ple aire en les parets foranes
al camí dels atzars i de la força.
No escolliré ço que molts homs desitgen,
car no em vull barrejar amb vulgars éssers,
ni amb barbres multituds arrenglerar-me.
I bé ; tresor d'argent : amb tu, llavores ;
torna'm a dir la inscripció que ostentes :
«El qui m'esculli, haurà tant com mereix».
