Graciano parla d'una infinitat de res-de-res, més que cap altre de Venècia. Els seus raonaments són com dos grans de blat amagats en dos sacs de bolló : us passeu tot el jorn cercant-los, i, en haver-los trobat, us adoneu que no valien la pena de recercar-los.
Bé està : mes, ara digue'm : qui és la dama
a qui jurares visitar d'incògnit
i de la qual m'has dit que em parlaries?
No és pas per tu desconegut, Antonio,
com s'és anat perdent la meva hisenda,
per mostrar-me amb un poc de més boato
del que el meu fals estat em permetia ;
ni em vull ara queixar de que davalli
de tan noble nivell : mon gran desfici
és d'arribar a treure'm bé els grans deutes,
que dels dies de vida massa pròdiga,
em tenen relligat. Et dec, Antonio,
en amor i en diner, més que a cap altre,
i trobo confiança en ton afecte
per contar-te mos plans i els meus propòsits
per veure'm net, si puc, de tots mos deutes.
Espero me'ls diguis, bon Bassanio,
i si és que es troben tal com tu t'hi trobes,
