voler ço que portàveu com relíquia ?
Nerissa ja em palesa el que he de creure'n ;
que em mori si l'anell no té una dona.
Per mon honor, per ma salut, senyora,
que cap dona no el té, sinó un amable
doctor, que em refusà tres mil ducats
i em demanà l'anell, i vaig negar-li
i vaig sofrir que se n'anés, dolent-se'n,
aquell qui va salvar la pròpia vida
del car amic. Com dir-t'ho, cara meva?
Forçat jo vaig sentir-me de trametre-li ;
la vergonya em prengué i la cortesia ;
l'honor no em consentí tanta sutzura
d'ingratitud. Perdona'm dolça esposa ;
per les llums santes de la nit, et juro
que, essent-hi tu, t'hauries vist pregant-me
de dar l'anell a aquell doctor tan digne.
Que eix Doctor mai no es trobi prop de casa :
puix ell la joia té que tant estimo,
i que, per mi, jurares servar sempre,
jo esdevindré tan lliberal com fóreu ;
no he de negar-li res d'açò que tingui,
ni el llit de mon marit, ni jo mateixa.
Prou bé el coneixeré, ja en só segura.
No dormis ni una nit fora de casa,
vigila'm com un Argos ; si no ho fessis,
