defensada ardidament, no sols pels sabis en les ciencies profanes, sinó també per molts sabis comentaristes de la Sagrada Escriptura, perque ni està en oposició ab la narració del Gènesis, ni ab cap dels principis científichs universalment admesos.
«¿Per què un dels quefes del racionalisme [1] declara que la relació bíblica del diluvi es un part de la imaginació? ¿Per què la ciencia incrèdula en un dels seus genuins representants [2] afirma que'l diluvi mosaich no trascendeix dels límits dels mitos y llegendes? ¿Per què aquestes negacions? Perque s'ha volgut donar a la narració bíblica una interpretació que'l text no exigeix y contraria a les exigencies científiques» [3].
¿Es potser que'ls partidaris de la universalitat del diluvi temen, que limitantlo a les terres del mitjorn de l'Assia, se limita, s'empetiteix la omnipotencia de Deu? ¡Ah, quan enganyats estàn si pensen axís! L'home de fè y de ciencia, lo meteix veu la omnipotencia de Deu en les lleys de la gravitació universal que fan corre ab velocitats vertiginoses als astres pels indefinits espays de l'univers, que en els moviments que realisa la microscòpica diatomea dintre'l mon de una gota d'ayga; lo meteix la sent en els grandiosos terratrèmols que trasbalsen la crosta de la terra, que en les vibracions infinitament petites que fa la gota
Pàgina:El diluvi bíblich (1909).djvu/26
Aquesta pàgina ha estat revisada.
