Pàgina:El diluvi bíblich (1909).djvu/20

més enlayrats que van crexent, y les aygues van retirantse anant d'ací y d'allà erosionant les valls y escorrentse per les conques, fins que al parar el mo­viment ascensional queda novament fixat el límit entre la mar y la terra ferma. ¿Què hi ha d'extraordi­nari en axò? ¿No ha passat milers y milers de vega­des en les diferentes èpoques geològiques? ¿No passa encara avuy en certes regions volcàniques més en petit? ¿No ho podèm comprobar tots els díes en la platja de Pouzzoles?
Científicament, donchs, podèm dir que aquesta causa es més que possible, molt probablement la causanta del Diluvi bíblich. Mes, pera tenirne una seguretat humanament absoluta ens cal veure si con­corda exactament ab els detalls de la relació de Moisès.
Segons aquest «se romperen totes les fonts del gran abisme y s'obriren les catarates del cel». (Gène­sis, cap. VII, ver. 11), «y hi hagué pluja demunt la terra 40 díes y 40 nits» (Gèn., vers. 12), «... y's multi­plicaren les aygues, y axecaren l'arca enlayre de­munt la terra» (Gén., ver. 17); «y les aygues prevalesqueren molt demunt la terra: y l'arca era portada demunt les aygues» (Gén., ver. 18); «... y foren co­bertes totes les montanyes altes dessota tot el cel» (Gèn., ver. 19). Després Deu «... feu venir vent de­munt la terra y's abaxaren les aygues» (Gèn., capí­tol VIII, ver. 1); «y 'stencaren les fonts del abisme y les catarates del cel: y's pararen les plujes del cel» (Gèn., ver. 2); «y's retiraren les aygues de la terra