Pàgina:El Micalet - El Pensamiento de Valencia (1858).djvu/3

en les còses del mon que en Deu no pensa
ell diu: - «Pregau, pregau.»
Y cuan la Santa Iglesia nòstra mare
vòl festejar al Rey de cèls y tèrra
pera que tots sos fills juntets l'adoren
els diu: - «Vingau, vingau.»

Y en mig les vòstres festes bullicioses,
cuan al compas de música armoniosa
folls d'amor y de gòig que tan pòch dura,
desalentats balleu,
lo seu clamor s'ascolta melancòlich
que prega al cèl per ú que lo mon deíxa
y el juhi tornatvos y la infèl memòria
vos fa pensar en Deu.

¿Quin valenciá malalt allá en sos ultims
cuan ya no veu ni sent y tot hu olvida
morint, dolçament d'éll no s'enrecòrda
per última vegá?
¿Quí mes qu'el Micalet cuan ya la tèrra
ha caigut sobre el mòrt tristament plòra
y á tots els valencians piados anuncia
que ha mòrt lo seu jermá?

Vosatros estranjers que altius pujareu
D'Egipte á les Pirámides famoses
pera vore no mes que.... molta arena,
munteu al Micalet
voreu blabes, altísimes montanyes,
jardins de belles flòrs, òrts de taronjes,
un gran llach, rius y fònts, mar, cèl y tèrra,
en fi, cuant Deu ha fet.

¿Y cuant mes, ¡oh! estranjers s'admirarien
si Valencia piadosa demá alçára
magnifich monument dalt d'eixa torre
que hui pasmats mireu,
á la Declaració de que la Vèrge
sens sombra de pecat fonch concebida,
y vereu que posaben á la Mare
tan prop de lo Fill seu?