— 35 —
| pau
|
No em parlin d'aquest succés.
|
| pere
|
Es l'únic important.
|
| pau
|
Ah! quan hi penso! Em sembla que la ira de Déu ha de fer caure la casa d'Amigó sobre llurs caps...
|
(Tot el següent va creixent amb interès.)
| pere
|
Digueu, digueu, amb tota confiança.
|
| ramon
|
Greu serà, quan el crim clama la venjança de Déu.
|
| pau
|
Així ho crec, però...
|
| pere
|
Digueu, encar que fossiu complis...
|
| pau
|
Complis, mai! Solament vaig ésser testimoni de l'escriptura de manlleu.
|
| pau
|
Sí, senyor. Això ja ho devien saber vostès?
|
| pere
|
Doncs, el meu pare que al cel sigui, no va vendre tots els bens! Feu tan sols un manlleu, conforme ell em digué en anar a ciutat! Ah!, perdó, pare meu, perdó, si alguna vegada he judicat amb menys caritat vostra acció! (Trist.)
|
| ramon
|
Esteu segur del que dieu?
|
| pau
|
El que em cridà més l'atenció, que li matllevés les dues mil lliures al sis per cent.
|
| pere
|
Oh! I l'escriptura de venda? Més sospites es confirmen...
|
| pau
|
Ja em semblava a mi que l'enganyaven!
|
| pere
|
I després... (Amb força.)
|
| ramon
|
Sabeu com mataren a...
|
| pau
|
(Amb misteri en mig d'ambdós:) Elí era fora de casa, quan en Pere, firmada l'escriptura i rebuts els diners del manlleu, en sortí... Efraïm ens donà temps de lleure fins a les vuit, al Negre i a mi. A una taberna estavem, quan veierem que portaven mort a aquell senyor... Plens de por varem corre cap a casa...
|
