— 22 —
| eli
|
aquí dintre sento una cremor, que vol víctimes, vol assaciar-se, vol...
|
| efraim
|
Calma't, home, calma't; estàs exitat... Sí, teva és la bossa. (Apart:) Prou que me la pagaràs!
|
| elí
|
I ben meva! Jo també en vull de tranquilitat; doncs o no visc. El meu interior és un volcà encès que m'abrusa. Es per a mi la nit, un butxí que m'aturmenta, i la llum del dia un ronsal que m'ofega. Vull pau!..
|
| efraim
|
Lluny d'aquí, tot això tindrem...
|
| elí
|
Si, si, ben aviat!.. tot d'una, fora.
|
| efraim
|
Allí fruirem de la vida...
|
| elí
|
No sabeu pas les ganes que en tinc...
|
| efraim
|
Oh! que bons seran allí els vins i aliments.
|
| elí
|
A propòsit: teniu quelcom? Estic assedegat.
|
| efraim
|
Si, home, si. Celebrem l'aconteixement!
|
| elí
|
La nostra redempció!.. (Porta licor.)
|
| efraim
|
(Omplenant les copes:) Bebem i dringuem, a la salut...
|
| elí
|
Del vostre client. Ja, ja, ja! (Nerviós.)
|
| efraim
|
De la nostra eterna germanor!
|
| elí
|
Que sempre sigui perfecta. (Fan dringar les copes:)
|
| efraim
|
Oh! quan plau beure amb tranquilitat.
|
| elí
|
Talment sempre serà... (Tornen a alçar les copes.)
|
(En pronunciar aquesta darrera paraula sense acabar el mot, es senten uns cops fort a la porta d'entrada. Ambdós resten uns moments parats i mirant-se esporuguits els hi cauen les copes de les mans. I mentre refent-se es disposen a obrir, punyal en mà, cau pausadament el teló.)
Fi del Primer Acte
