Pàgina:Dimissió del Govern Provisional de la Generalitat (1932).pdf/1

Honorables Diputats: La vostra presència ací, com a representants que sou del poble i membres d'aquestes Corts catalanes que fa més de dos-cents anys que havien emmudit sota el despotisme de Felip V i la seva descendència, és la manifestació més contundent de la perennitat de Catalunya.
Dintre la història dels pobles i en la lluita per la seva existència, només sucumbeixen els que, per por al sacrifici o per ambició d'altres grandeses, perden la fidelitat deguda a si mateixos. Que els que, com Catalunya, creuen que per cada poble no hi ha millor grandesa que la pròpia, ni temen la mateixa mort quan es tracta de servar-se fidel a la seva ànima, com aquesta ànima, també són immortals.
Honor, doncs, a vosaltres, herois anònims del 1640 i del 1714, que una vegada a l'any us evoquem sota el signe de Pau Claris i Rafael Casanova. Mai com avui no havíem sentit tan bé la vostra assistència. Ni mai com en aquest moment no havíem compr6s que, sense haver caigut amb honor, com caiguéreu vosaltres, no hauria pogut redreçar-se, digna, com es redreça avui Catalunya.
Es endut d'aquest sentit de perpetuïtat de la Pàtria que ens lliga els uns als altres per llei de tradició i d'herència, que, en saludar en vosaltres el Parlament català, no puc ni vull sostreure'm del record de les que foren aquelles Corts, dites Generals de Catalunya, les primeres que feren sentir la seva veu a Europa i que, en emmudir, van deixar-hi el rastre de la més gloriosa memòria.
I deia, ni puc ni vull, perquè jo crec que en els problemes nacionals dels pobles que recobren les seves llibertats, el que compta és la consciència que tinguin clara la seva personalitat, i, sobretot, la voluntat present de fer-la prevaler. També crec que quan aquesta ja existeix, bo és de reforçar-la amb totes les valors espirituals de la seva història, que siguin possibles. Mal va el poble que només pensa en allò que fou, que no se n'adonarà del que és ni avançarà un sol pas en el camí del que ha d'ésser. Però pitjor encara el que, oblidant-se massa, comença per desaprendre el camí del propi geni i s'enamora del d'un altre estrany, seguint-lo en aventures que sovint costen cares en sang i acaben, gairebé sempre, amb la pèrdua de les llibertats.
L'esdevenidor dels pobles, en aquest sentit, no és mai un simple reflex del seu passat, sinó que n'és la superació. No és l'esperit antic que es reprodueix, és l'esperit antic que es renova. El mateix, en el fons, perd nou a cada moment en la forma, segons el temps i segons la voluntat dels seus. Aquesta fidelitat a la Catalunya de sempre és la que anhelo per la Catalunya d'avui.
Enfervorit per aquest anhel, que poc llunyana em sembla d'aquesta Assemblea la darrera celebrada per aquella Junta de Braços, que abans al·ludia! Fins en aquesta fusió d'època, que em plau fer-me ara en el meu esperit, em sembla que l'Assemblea que estem celebrant no és sinó la continuació d'aquella; que sense la de llavors no se celebraria la d'ara; que la d'avui és per a donar fe del compliment de l'acord que es prengué en aquella. Ja ho sabem que les Corts catalanes eren presidides pel rei. Ja ho sabem que eren integrades pels tres braços o estaments. Però és que aquella darrera ja no en fou de presidida pel rei, ni la inspirà cap altre esperit que el del braç popular que s'imposà al del braç militar i al de l'eclesiàstic. No es diria, doncs, sinó que aquella darrera Assemblea era ja el preludi d'aquesta d'avui, que celebrem també sense rei ni sense altre braç que el braç del poble.
Fou a la matinada del dia 5 de juliol de l'any 1713. Adonant-se Catalunya que el tractat de pau d'Utrech la deixava abandonada, reuní a Barcelona Corts Generals per instigació del braç popular. Aquesta fou la darrera Assemblea representativa de Catalunya, en la qual es prengué l'acord solemne de declarar la guerra a Felip V. Guerra que no acabà pas amb la Victòría de Felip V. Guerra que res com la reobertura d'aquestes Corts diu tan clar que hem guanyat els catalans. Per a vèncer del tot un poble, cal vèncer la seva voluntat, i aquesta, no la torçà ni ell ni cap de la seva descendència. Voluntat que es manifestà ja en els sobrevivents de Barcelona, quan, l'endemà mateix de la tràgica caiguda, feren sonar de nou en la desolació dels carrers de la ciutat, les encluses del treball. Voluntat que, havent convertit ja abans els pagesos de remensa, d'esclaus de la terra en precursors de les primeres llibertats socials, ara els feia els guardes més fidels de la llengua mare, abandonada pels mateixos homes de lletres. Voluntat que, muntant ja de poetes com Ramon Llull i Ausiàs-March, per aquesta mena de cor-