bronzo sostinguda per dues cadenes de ferro, á la una de la nit, com es estil de l'Ordre de Sant Basili, que segueixen. Los aucells del cel, ab qui 's deuhen tractar gayre be únicament, los nou mesos del any, baixan á pellucar les engrunes de pa en ses mans descarnades, com jo mateix ho he vist, fentme recordar ab anyorament y recansa los hermitans de nostre Montserrat, que feyan baixar del cel, ab pregaries mes pures, no solament los cantadors aucells sinó 'ls mateixos ángels.
No obstant, no es or tot lo que llu; la pobresa monástica regna en Sant Sabas, mes no hi falta qui té diners llarchs, puix cadescú fa bossa á part y té dret de comprar y vendre per son compte. Alguns á cada pelegrinació que passa, surten á fer devant la porta, sobre una astora, sa paradeta de quadrets senzillament pintats, medalles, bastons y culleres. Això sembla y es realment poca cosa, mes revela que en los monestirs cismátichs no hi há comunitat de bens, y sens ella per més virtut y penitencia que hi haja, es una ilusió la vida monástica.
¡Qué diferenta sería aquesta humil Tebayda abans de la degollació de sos hermitans per les tropes de Còsroes! ¡Quín chor d' alabanses alsarían, cada matí, los quatre mil anacoretes, que, segons Quaresmius, hi vivían, y los deu mil que animavan les coves que la una al costat de la altra, com celdes d'una bresca, 's veuhen vuydes á una y altra vora del córrech, fins qui sab ahont, servint avuy de cau á les guilles y xacals! ¡Los murmuris pregons y llunyans de les sagrades aygues del Cedron, que mitx
