beduins mitx despullats y d' aspecte selvatge. Hi he vista alguna dona duhent un botonet clavat al nas y fins un osset clavat en un de sos forats. Les criatures anavan ò completament espellissades ò nues.
Entre 'ls aucells diu que hi há la merla de Mar-Saba y 'l rossinyol de Palestina; entre les plantes lo Spina Christi, arbre regular, l' arbre de Sodoma y lo baladre.
La flor que avuy porta lo nom de Rosa de Jericó ha sigut trobada per Fra Lievin en la montanya de Quarantena, y 'n possehim un exemplar de que 'ns feu present ell mateix. No es més grossa que un clau dinal; es del mateix color y s' obre instantáneament en l' aygua.
A les dues de la nit partim de Jericó cap á les vores del Jordá; la llarga caravana es tot sovint trencada, sobre tot al arribar á la arbreda, que fa més negre la fosca de la nit, més á crits y á abuch nos tornam reunir. Al arribar á Guilgal ò Galgala lo día comensava d' apuntar. Ací 'ls Israelites acamparen després de passar lo Jordá y adressaren dotze pedres en eterna memoria de tan felís passatge.
Per aquí 's veuhen les ruines d' un antich convent de Sant Joan.
Arribam al terme del pelegrinatge. Lo Jordá corre suaument derrera aqueixos saules y tamarins.
Segons la tradició (y aquí copiam á Fra Lievin, que l' ha estudiada bé) en aquest lloch los Israelites, quan entraren en la Terra promesa, atravessaren lo Jordá á peu aixut, mentres les aygues de baix s' escolavan vers la Mar Morta, y les altres s'aixecavan
