lo que es més extrany, sense plan. La roba de la sagristía porta la marca de Espanya, y la joya y adorno principal del altar major es un gran quadro, regalat per Dª Isabel II, representant la cayguda de Sant Pau, quan sentí la veu de Jesucrist que li cridava: ¿Saule, Saule, quid me persequeris?
La primera sortida (tant se val), la fem al teatre d' aqueixa gran escena, hont llegim lo capitol IX dels Actes dels Apòstols. Rès la recorda allí en aquell sorral assoleyat, avuy convertit en cementiri cristiá, sinó lo signe de la creu sobre les tombes de marbre d' alguns catòlichs que 's fan enterrar allí. Que aqueixos marbres y aqueixa creu sían penyora d' algun monument que l' esdevenidor aixeque en aquell lloch, d' ahont l' enemich de la Esglesia que anava á Damasch, spirans minarum et cœdis in discipulos Domini, s' aixecá Apòstol de les gents.
Avuy celebram Missa en la casa de Sant Ananías, de la qual ne resta una cambra subterránea, convertida en capella pe 'ls Custodis de Terra Santa. La volta que la cobreix, de tant vella, fumada y rosegada pe 'l temps, talment sembla de roca. Al primer toch de campana han acudit á la Missa los vehins, que fins los moros tenen per advocat de la vista al Sant que la torná á Sant Pau, fent caure de sos ulls com escata tamquam squamæ.
No ha sigut tan afortunada la casa de Sant Pau,
