pesses de marbre blanch, se veu impresa en la roca sa petjada divina, mirant al occident. Desde allí prengué la volada lo Fill de Deu, al tornarsen als brassos de son Pare celestial, y es allí, segons creyença comuna, ahont baixará lo día derrer dels temps á judicar los vius y los morts, y á pesar lo que haurán deixat de pols ò de perfum totes les generacions de la terra.
Una vegada l' any, lo día de l' Ascensió, la mosquea 's vesteix d' esglesia catòlica; ses parets se cobreixen de tapissos, y en lo centre, sobre aquella petjada tant dolsa de besar, se col·loca un altar en que los PP. Franciscans celebran un solemne ofici. Després á corre-cuyta apagan los ciris, desfan l' altar portátil, despenjan los tapissos; y 'l sagratíssim temple de l' Ascenció ¡torna á quedar ¡malaguanyat! en mans de moros!
Nos estaríam assí tota la vesprada, mes lo clauher, que també es moro, nos trau á fora, cansat de esperar á la porta, que acabássem de besar la Roca y de fer nostres devocions, y fent dringar les claus, que per mí tenían sò de cadenes, nos mostra un panorama que no tindrá parió en la terra.
«Al orient, derrera núes y desertes montanyes, s' ovira la Vall del Jordá y les fondes aygues del mar mort, que 's deixa veure entre 'ls alts y baixos dels puigs y sota 'ls raigs del sol, ardent com un estany de metall fos. Part d' allá crestejan les montanyes d' Arabia, inmensos murs que separan los deserts de Moab del actual desert de la Terra de Promissió. S' aixeca 'l mont Nebo entre les serres
