Aquesta pàgina ha estat revisada.
perfectes però crec que les devem admetre a títol provisional. El moment valencià actual és com el de Catalunya de 40 anys enllà; ens cal una orientació autoritzada i quan arribe l'hora ja ens vindran les depuracions detallades. […] Per a solució signe per complet la opinió de Jordi de Fenollar [en relació a la creació d’una Acadèmia de la Llengua Catalana a Barcelona en la que tindrien cabuda les altres variants regionals i el número d'acadèmics seria proporcional al d’habitants que parlen la llengua].
1936
Manuel Corachan Garcia, «Discurs davant el Novè Congrés de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana» (Perpinyà), Tribuna Mèdica, 23 (1976), p. 73:
No pretenc cantar una pàtria; només vull exaltar una llengua comuna que no és patrimoni exclusiu dels valencians, o dels mallorquins, o dels catalans, o dels rossellonesos, sinó que és de tots i de cada un de nosaltres.
1970
Enric Valor, «Sobre la unitat de la llengua literària», Gorg, 10 (juliol-agost), p. 6; reproduït dins Enric Valor, Paraula de la terra, Universitat de València, València, 1998:
En els temps d'esplendor de la literatura comuna dins la Confederació catalano-
valenciano-aragonesa, la nostra llengua escrita, afaiçonada per segles d’oficialitat i conreu, tenia una rigorosa uniformitat, aleshores ni tan sols aconseguida pel castellà […].
L’aportació principal al desenvolupament literari de la llengua en el darrer segle i en el present, contràriament al que s’hi esdevingué en el XV, l’ha feta més la variant oriental (Barcelona i Mallorca) que l’occidental (Lleida i València). El pes que Barcelona ha tingut en el redreçament idiomàtic de les nostres terres, innegable, ha donat com a resultat que la seua variant, les seues preferències lèxiques i algunes de les seues peculiaritats morfològiques, han constituït, per bé que molt més atenuadament del que sembla, el nucli de la llengua literària moderna. Aquest fet ha preocupat i preocupa molts valencians, que hi temen l'exclusió d’un gran cabal de formes vives dins el País Valencià, iguals o més acostades a la llengua dels clàssics que les de la modalitat oriental-barcelonesa per exemple. A part d'aquest problema d'aportació, la unitat de la llengua literària és quasi absoluta avui dia, puix que les tolerades diferències morfològiques, que sols afecten alguns temps verbals i no totalment, no malmeten gens ni mica aquesta unitat, i les preferències en l'ús d'uns o altres sinònims (eixir o sortir, noi o xic o al·lot, aviat o prompte o prest, etc.) no signifiquen res en contra d’aquesta evident unitat i es donen també en totes les llengües cultes que ens envolten, de vegades fins i tot més accentuadament.