17 de gener de 2018
Aquesta seria la normalitat acceptable, eh?, la que ens..., una normalitat a la que no renunciem ni renunciarem; una normalitat sorgida del mutu respecte i del reconeixement de la nostra condició de societat amb dret a existir per ella mateixa, de subjecte polític equipat per governar-se, per expressar projectes col·lectius, per dibuixar i construir el propi futur. Avui és, efectivament, un dia per mirar endavant, per començar una nova etapa, però és també un dia per recordar d'on venim, per entendre per què som avui aquí.
Mirin, és el primer cop, en totes les legislatures, des de l'anomenada «transició democràtica», que el Ple de constitució d'una legislatura es celebra amb el banc del Govern buit. Com em recordava en Gerard Gómez del Moral –és bo saber-ho i recordar-ho–, el president Tarradellas va presidir la sessió de la constitució del primer Parlament el 10 d'abril del 1980. La va presidir des d'aquí, inicialment, i després hi va assistir a tota la sessió, com va assistir igualment, a la d'investidura. I el president Tarradellas, aquell dia, com durant tots els anys en què va ser president de la Generalitat a l'exili, representava la legitimitat i la continuïtat històrica de les institucions catalanes. Era una institució que enllaçava directament amb la Generalitat republicana, enderrocada i dissolta el 1939, de la mateixa manera que, rebuda de Josep Irla, la presidència de Tarradellas era la continuïtat institucional de la presidència de Lluís Companys, afusellat a Montjuic el 1940 per la dictadura franquista.
Deixin-me dir que tinc també ben viva la imatge potent d'aquell 30 de setembre del 2005, quan aquell mateix Parlament, amb un govern sota la presidència de Pasqual Maragall, votava, gosava votar un text estatutari, una nova proposta que, ben explícitament, representava una mà estesa a l'Estat espanyol. Buscaven, en aquell temps, un acord amb profunditat amb l'Estat, un acord basat en la lleialtat i el respecte mutus, però que donés genuïna resposta també federal a l'aspiració catalana.
Preteníem –quina ingenuïtat, diríem avui– substituir els acords entre elits i el mercadeig permanent per una entesa de fons, per una entesa que donés satisfacció a Catalunya al mateix temps que permetia la plasmació d'una Espanya reconciliada amb ella mateixa, respectuosa i convençuda de la riquesa derivada de la diversitat dels pobles i nacions amb els que compartir futur.
Però aquella mà estesa, tots ho sabem, va ser, un cop més, rebutjada. L'Estat espanyol, sembla, no en sap ni en vol saber res, de reconciliació ni de sobiranies compartides. El poder es posseeix i no se'n cedeix ni un bri a ningú, menys encara a Catalunya.
L'Estat espanyol, ho sembla, no sap guanyar, sap derrotar; no sap compartir, sap imposar, humiliar i castigar. El 2010 la societat catalana va reaccionar per necessitat, per instint de supervivència, front a l'evidència que l'Estat espanyol havia decidit completar un projecte d'estat que incloïa l'assimilació definitiva de Catalunya com a realitat política econòmica i social diferenciada.
L'acció col·lectiva d'una part molt significativa d'aquesta societat catalana ha estat formidable al llarg d'aquests anys i s'ha convertit en l'experiència democràtica
europea més significativa de les últimes dècades. Això és el que ara l'Estat sembla que no admet, no entén ni vol acceptar.
L'1 d'octubre va ser la confirmació, la culminació d'aquest període. Serà recordat –els ho ben asseguro– com el dia en què la ciutadania es va fer mestra del seu destí. Avui, per molt que el Tribunal Constitucional anul·li la comissió creada per esbrinar i delimitar responsabilitats del que va succeir aquell dia, no el podrà esborrar de la nostra memòria col·lectiva. Potser per això l'Estat prescindeix ara de qualsevol fórmula basada en el diàleg i el respecte. Ja no importa, sembla, «que se note el empeño», no importa.
Nosaltres seguirem. N'hem après. Coneixem bé les nostres forces i mesurem millor les de l'Estat. Sabem el que podem esperar d'Europa i el que no podem esperar dels seus grans estats, però som Europa i serem part activa de la regeneració europea.
