català. Com no s'han d'admetre noves demores, en massa ocasions no prou justificades, en els ja cèlebres traspassos de serveis; com cal mirar d'aconseguir d'una vegada i per sempre aquesta cosa importantíssima que és la televisió, que ha d'esdevenir ben nostra i ben catalana.
Els catalans hem estat titllats moltes vegades de moure'ns entre dues característiques que ens son peculiars: el seny i la rauxa. I és precisament sota aquests dos signes que hauríem de saber conjuminar la mena d'entrelligat que ens portés el difícil equilibri, o sigui, la rauxa convertida en una conducta i una actitud plena d'ambició, però plena també d'imaginació. I el seny, en el sentit de saber fer les coses ben fetes. No hi ha d'haver disposicions, lleis ni decrets que facin el miracle de complaure a tothom, Però sí que, creant el clima necessari, caldria trobar una legislació que interpretés la majoria, bo i cercant la flexibilitat, però també l'enteresa, pròpies d'un poble que en diferents etapes de la nova. història ha donat proves paleses de saber portar la nau a bon port.
No podria acabar la meva intervenció sense referir-me al fet comarcal, tan viu en tots els àmbits catalans, unes comarques que cal potenciar. Qui us parla, home de comarca, no ha cregut mai en la mena de faula del centralisme barceloní, una història, aquesta, posada en circulació precisament pels qui sempre han volgut trencar el
sentit natural de les coses, o sigui, l'existència de la nació i l'existència de les comarques. Cada vegada que els catalans ens hem governat, ho hem estat, de comarcalistes. Ja ho va ser la Mancomunitat de Prat de la Riba i de Puig i Cadafalch, unes petjades que la Generalitat restaurada seguia, bo i fent radicar a diferents indrets de Catalunya molts dels seus serveis. Hem d'anar, doncs, encara, ampliant-los, però no dient solament que som comarques, sinó essent-ho de debò, de la mateixa manera que no n'hi ha prou de proclamar que Catalunya és una nació, car allò que cal és que aquesta nació, pel seu contingut, ho esdevingui d'una manera efectiva. Qui és contrari a les comarques i a les nacionalitats es el centralisme, vagi vestit del color que vagi vestit, inventor del sistema «provincial», totalment estrany i foraster a casa nostra. Per això cal també anar a la desarticulació de les Diputacions, els serveis de les quals han de passar al Govern català; organismes, amb tots els respectes que ens puguin merèixer, però que pel sol fet de dir-se «provincials» esdevenen quelcom d'exòtic, ja que a Catalunya no hi ha d'haver altres demarcacions que els municipis, les comarques i la Generalitat. Totes les altres signifiquen ingerències en el govern de la nostra nacionalitat que no es poden admetre.
I poques coses més. Per la tasca esbossada amb
aquestes paraules que, si més no, hauran tingut el mèrit de no ser excessivament extenses, posem-nos a treballar, i a treballar amb entusiasme. Un compatriota nostre, i que no era pas polític, deia que «l'entusiasme és sal de l'ànima». Un entusiasme, doncs, que en nosaltres no pot defallir i que mai no ha de permetre de veure seients buits en aquest hemicicle, perquè quan s'accepta un càrrec s'accepten així mateix els deures pertinents. En eh múltiples debats que anem a encetar, cadascú podrà expressar les seves opinions, moltes vegades no pas convergents, però per ai seu curs normal caldrà que sapiguem recordar que el concepte més aclaridor de la democràcia ha de ser sempre el de saber guanyar, però també el de saber perdre.
Que la flameta de la fe ens il·lumini per governar una Catalunya que ha de ser la Catalunya de tots, no pas la
d'una o altra tendència, sense, però, oblidar que els qui
tenen la taula buida han de ser objecte de les nostres preferències. I, en parlar de taules buides, hem de tenir presents les dels compatriotes que encara viuen amb unes pensions modestes i, pitjor encara en molts casos, les dels
que no en cobren de cap mena, una qüestió aquesta que, si no està en nosaltres de poder resoldre, allò que cal fer és posar-la ben present prop dels organismes competents, fins a aconseguir que siguin establertes unes jubilacions dignes. L'esperança d'obtenir per als nostres germans un demà millor ha de ser al nostre nord, a base d'un treball constant, com si cada dia comencéssim de nou. I, posats a retreure injustícies, hem de fer esment de l'anòmala situació en que encara avui es troben la majoria dels antics funcionaris d'aquesta Generalitat, que van ser cessats pel fet d'haver servit fidelment el govern que els havia nomenat, uns funcionaris trets de l'exercici dels seus càrrecs pels qui van desencadenar l'anomenada guerra civil, que, cal dir-ho d'una vegada i per sempre, a més de ser-nos imposada, va ser la més incivil i la més inútil de totes, una guerra que entre uns i altres hem de maldar perquè no es repeteixi mai més.
Malauradament, i per limitacions prou sabudes, no serà a l'abast de nosaltres, i amb això acabo, de poder decidir en plets importantíssims com son, per exemple, el de l'angoixosa situació de tants milers de parats, ni entrar en el moll de l'os de l'economia, aspectes aquests que en línies generals corresponen al poder central. Repeteixo, però que cap de les qüestions no ens ha de ser aliena, i que la Generalitat i aquest Parlament han de deixar sentir la seva veu en tot allò, que faci referència al desenrotllament del país. I, si alguna vegada, enmig de la lluita diària, ens sentim decebuts, si en alguns moments flaquegen les nostres forces, recordem les paraules que el primer teoritzador del catalanisme polític, Valentí Almirall, posava com una consigna els primers dies de la Renaixença: «Catalunya i endavant!» (Molts aplaudiments.)
L'Oficial major llegira a continuació les normes per les quals s'hauran de regir les primeres actuacions per a la constitució provisional del Parlament i que se sotmeten a la votació dels senyors Diputats. Es llegeix, doncs, l'Annex número u.
El Sr. OFICIAL MAJOR: Normes per a la constitució del Parlament de Catalunya:
1.rSerà nomenada la Mesa presidencial provisional, que exercirà el càrrec fins a la constitució definitiva del Parlament, i es compondrà d'un President, dos Vice-presidents i quatre Secretaris.
2.nLes votacions per a l'elecció d'aquests càrrecs es faran per mitjà de paperetes, que els senyors Diputats lliuraran a la Mesa perquè siguin dipositades a l'urna preparada a aquest efecte.
