Pàgina:Deu y lo mon - El Pensamiento de Valencia (1858).djvu/20

601Yo et tem, just Deu, ¿mes com á Tu no em mòch
Y vixch en lo mon vá de cap y peus?
¿Per qué dels gusts no fuixch com de lo fòch
Y soch cast y soch sant y soch dels teus?
¿Per qué de tan greu punt, foll, fas un jòch,
Dur de còr als teus dons, sort á tes veus?
Es la carn, es lo mon, es lo Sprit mal,
Als que no puch fer front si Deu no em val.

609Cuan en la nit els ulls al alt cèl duch,
Y el veig tan rich de llums, ab tan de sòl,
Y em veig en lo fósch mon com un trist cuch,
Que vá per mig del fanch, me muych de dòl;
Rómp lo sprit, buf de Deu, del còs lo nuch,
M'en fuigch com de lo mon y en alt breu vòl
Em pèrch llá, molt mes llunt de lo blau vèl,
Y me tròb en un punt dins de lo cèl.

617Y en mig dels Sants al Deu de cèls y mon
El veig dalt de un tron d'òr tot ple de llum....
No veig Reis, grans ni richs.... veig que uns tots son,
Que lla no hia mes Rey que lo Ser Sum:
Veig un sòl clar y bell que may se pòn,
Y no veig en lo cèl ni pòlç ni fum,
Y may se fá el cèl fósch, plòu, ni fá vent,
Ni es veu lo brill del llam, ni el trò se sent.

625La pau viu en lo cèl: ¡Llòch pur y sant
Hon un jòrn hia sens nit que may fi te!
No es veu dòl en lo cèl ni s'òu trist plant
Que mòrt ni mal no cab hon tot es bé;
Sòls s'òu de los Nòu Còrs lo grat dolç cant,
De un gust vèr sant y pur lo cèl es ple,
Ni fam ni set se sent, sens fi se viu
Y lo còr vent á Deu de gòig se riu.