Lo xàfach continua; l'embossat, ab un paraygua obert, s'està sota la finestra d'un entresuelo; ab lo bras que li queda en vaga gesticula y l'allarga com si volgués ferlo arribar allí dalt.
La dama de la finestra no li vol tirar la clau.
Moments de silenci.
Un llampech enllumena'l carrer y al derrera ve un trò que sembla que el món s'esbotzi.
La dama no més fa un ¡ay!, estornuda, y'l mateix llevant que l'encostipa tanca ab violència mitx porticó de la finestra.
Lo galan no sab què fer; mira'l cel y veyent que la pluja aumenta, plega'l paraygua y se'l posa sota'l bras... Tant per tant, se mullarà del mateix modo.
— Vésten, — li diu ella ab veu commoguda, — vésten, qu'es tart!
— No me'n vull anar, qu'es dejorn. ¿Sents lo sereno? dos quarts d'una!
— Si ja fa tres hores qu'he sentit tocar les dotze!...
