crivint una paràbola al caure, ensardinà'l cap en l'eyna, que li penetrà sensera; bo y mort va fer la figuereta encara, mes al últim, caygué fexuch a terra y no's bellugà may més.
Si alguna vegada aneu a Morería, seguint sempre a Mitjorn, trencant a mà esquerra y tirant després per llevant, veurèu... però ¿a què us dono tantes entressenyes si tampoch hi aniríau!... Sàpigas, donchs, qu'allí ahont caygué mort lo pobre Mamud Kefem may més s'ha axugat la sorra y s'observa en certes llunes com xurría de flor de terra un rajolinet que
no para may, vermellós com tint de mangra, ò potser com sanch humana. Aqueix bassal que s'omple sempre y may s'axuga, l'anomenan los moros l'Aljub-del Almangonar. Si li pregunteu a algun d'ells per tan fatídich lloch, vos mirarà ab ulls de catalèptich, s'enviarà ràpit un dàtil a la boca (perque la por noi trobi en dejú) y fugirà corrents d'aprop vostre llansant planyiders xisclets.
